El Pistatxo va ésser un producte quasi desconegut per a les cultures occidentals fins els anys 80, quan va arribar al mercat europeu com un producte molt apreciat com ingredient i com aperitiu.
Aquest fruit sec és originari de l’Orient mitjà i va ésser molt estimat per les diverses dinasties monàrquiques. La llegenda diu que va ésser el fruit sec favorit de la reïna de Saba.
La llavor de carbassa va ésser una part important de la dieta de les tribus indígenes Americanes, introduïdes a Europa pels descobridors Espanyols.
Actualment la seva producció s’estén per les regions del Nord de Xina Dalian, Heilongjiang, Ucraïna, Turquia , Bulgària…
El seu consum principal té lloc en la indústria fornera , per a amanides i com aperitiu tant en closca en aquest cas com en gra.
El fruit de l’avellaner va ésser molt apreciat per les primeres cultures a l’Àsia i Europa ja que té un alt valor nutritiu i agradable sabor. S’han trobat varies formes fòssils de “Corylus” en restes de l’era terciària. Així com en períodes posteriors, se sap que entre el 8000a.C i el 5500a.C va ésser una de les varietats predominants en diferents parts de l’actual Europa. Al 400a.C Xenofont ja parlà d’un fruit nomenat “Pontus Nut” localitzat a l’Anatòlia i es té constància de que aquest fruit es va portar des de la zona de “Pontus Eximus” (Al Mar Negre de Turquia) cap a Itàlia i Catalunya.
L’origen del cacauet es localitza a Brasil i al Perú encara que no se n’han trobat restes fòssils que ho confirmin, però s’han trobat gerres amb formes similars a les del cacauet i decorades amb aquests tipus de motius. El seu conreu va arribar fins al Nord de Mèxic. Els descobridors espanyols van introduir aquestes llavors a Espanya, on encara n’hi ha una petita producció de tipus familiar i anecdòtic pel moment. Sembla que els exploradors d’aleshores van fer arribar la llavor a l’Àfrica i a l’Àsia i varen ésser els africans els qui al ser portats al Nord d’ Amèrica com esclaus varen estendre el seu consum. El seu conreu extensiu començà a principis del segle XX.
El Girasol (Helliantus Annuss) es creu que és originari de l’Amèrica del Nord. Les primeres restes trobades daten del 3000a.C i molts arqueòlegs creuen inclús que la planta del Girasol es va domesticar abans que el blat. Les tribus índies en plantaven a l’ actual zona d‘Arizona i Mèxic i l’utilitzaven per l’alimentació. El producte va arribar a Espanya a través dels conqueridors al segle XVI i es va distribuir per tota Europa. Al segle XVIII es va popularitzar molt el consum de l’oli de Girasol. Doncs,els monjos ortodoxes havien prohibit el consum de diversos greixos i olis deixant exempt de la dita prohibició els que provenien de la llavor del Girasol. El seu conreu es va desenvolupar espectacularment a l’Est d’Europa.
Històricament l’ametller, tan present en les cultures de la mediterrània és un arbre senzill i bonic. Les primeres restes fòssils atribuïbles a fulles i fruits de l’ametller daten del Miocè, (era terciària). Les primeres dades del seu conreu arriben a zones de l’actual Síria i es creu que el seu nom prové de la paraula “amígdala” que significa “arbre bonic”. Foren els fenicis i els romans els qui l’introduïren a la Península Ibèrica. La seva arribada a Califòrnia data del segle XVI i en el segle XIX va ésser introduït també a Austràlia i Sud-àfrica arribant avui en dia a multitud de països.
El Moresc Roseter es va introduir en el segle XVI, utilitzat a les cerimònies asteques. Bernardino de Sahagun escriví que les dones ballaven amb Garlandes fetes de Rosetes de moresc. Al 1419 Hernan Cortés va tenir el primer contacte amb el Moresc Roseter quan va arribar a Mèxic i es va trobar amb els asteques per als qui era un aliment important així com, un element decoratiu. Havien fins i tot aixecat una estàtua al Déu del Moresc de la pluja i la fertilitat; Tlaloc.
En la història recent, durant la Gran Depressió, als Estats Units el consum d’ aquest producte de preu popular va créixer espectacularment i més encara durant la Segona Guerra Mundial ja que aleshores la producció de sucre estava destinada principalment per a les tropes i la mainada va haver de trobar un substitut dels caramels, descobrint d’aquesta manera el Moresc Roseter. Que a partir de la dècada dels 50 és un producte molt apreciat per a l’ acompanyament de les vetllades cinematogràfiques i per preparar al forn microones. Producte que va aparèixer als Estats Units l’any 1940.
La nou és el fruit de la noguera, l’etimologia del seu nom arriba de la veu llatina “nuica lis”, que ve de “nux” (nou). La major part de la producció de nogueres es dóna entre els paral·lels 35 i 37 nord.
El seu origen és incert encara que hi ha diverses hipòtesi. La més probable és la que parla del centre d’Àsia a la zona propera a l’Iran actual. Es creu que la va portar Alexandre el Gran (300a.C) a Grècia passant després a la resta d’Europa i Amèrica.
Una altra hipòtesi localitza el seu origen a Europa, com ho demostra la troballa de pol·len amb una antiguitat de 5000 anys procedent d’arbres que varen sobreviure l’última glaciació.
La producció més important es dóna a la Xina i a Califòrnia (Estats Units). A Espanya hi ha una producció important que està en augment els darrers anys.
Les Figues són originaries del Nord de l’Anatòlia entre els anys 2000 a 3000a.C. Des d’allà es van anar distribuint per tota la Mediterrània. Actualment el principal productor és Turquia, també es fa producció a Espanya i a l’Iran.
Gràcies a les seves propietats nutritives està convertint-se en un producte tradicional de la dieta Mediterrània i és un producte molt consumit durant les celebracions nadalenques.
En l’actualitat la pansa o raïm sec es produeix a molts indrets l’Àsia , Xina, Turquia, Grècia, Espanya, Estats Units, Xile, Argentina, Sud-áfrica…
Ja apareix en la nostra història des dels orígens de les civilitzacions. Varen ésser els primers fenicis i egipcis els qui la van expandir gràcies a la seva facilitat d’emmagatzematge i fàcil transport.
Varen viatjar amb Cristòfol Colon i van ajudar a Robert Peary a conquerir el Pol Nord al 1908, també varen acompanyar a l’astronauta Scout a l’espai en l’any 1962.
És el fruit del pi pinyoner Mediterrani “Pinus Pinea” és una de les especies forestals més característiques de la Conca Mediterrània i està present en major o menor nombre en tots els països que la composen. Aquest pinyó presenta una qualitat diferenciada i molt superior a la d’altres pinyons comestibles comuns, que ja s’apreciava en l’antiguitat.
El procés d’assecat natural al sol li dóna un “bouquet” característic i sabor de la bona cuina mediterrània.
La Península Ibèrica té una de les principals àrees d’arbrat d’aquesta espècie i és una de les majors productores junt amb Turquia i Itàlia .
L’albercoc sec, també dit orellana prové de les regions asiàtiques entre el Mar Caspi i el Mar Negre a Turquia, Iran, Uzbequistan, i la Xina.
Els albercocs frescs tenen un color entre groc i taronja fosc. Són un fruit carnós amb un sabor deliciós i suau, amb un alt contingut en aigua i baix en sucres.
L’Albercoc sec s’aconsegueix del fruit un cop deshidratat. Es comercialitza sencer, en meitats o daus. Amb un procés d’assecat al sol o mecànic fins arribar a un grau de humitat del 22% aprox.
La palmera datilera és un arbre mític que simbolitza majestuositat i benaurança. Venerat per les religions mediterrànies nascudes en les regions seques i amb oasis amb palmeres.
Si bé prové dels boscs africans i asiàtics s’ha aclimatat als deserts de l’Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Tunis, Alger , Iran, Egipte, Israel i gran part de l’Orient Mitjà.
A les zones de producció la calor, el sol i l’aire sec fan madurar el seu fruit, el dàtil donant-li un agradable sabor a mel.
La nou del Brasil és el fruit sec més gran que existeix. El seu arbre pot arribar a mesurar 40 metres d’alçada i dóna uns fruits rodons de color marró fosc semblants als cocos de closca dura i llenyosa.
Es troba en els boscs amazònics del Perú, Bolívia, Colòmbia, Veneçuela i Brasil.
Durant segles va ésser un producte bàsic de la dieta de les tribus indígenes a l’Amazones en cru o barrejat amb arrels com a “Leite de Castanha”
Els primers importadors europeus d’aquest producte varen ser els comerciants dels Països Baixos a principis del 1600.
L’anomenat Pinyó Comú deu el seu nom a la semblança amb el pinyó Mediterrani si bé es tracta d’espècies diferents d’arbres o matolls molt diferents que donen llavors de formes i sabors diferents.
La principal producció mundial està a la Xina i el Nord de Corea, amb les varietats de Pinyó Roig, Pinyó Yunnan , Stone que coneixem com a Pinyó Xinès. Una altra mena és la d’origen Rus de Cedre o “Pinus sibirica” molt menut que ve de Sibèria i el d’Afganistan i Pakistan més semblant a la vista amb el Mediterrani i amb un sabor peculiar.
Aquest producte, tradicional al nostre país i anomenat popularment com a “Kicos” ha anat augmentant la seva popularitat com aperitiu, gràcies a l’excel·lent qualitat aconseguida pels processadors espanyols en els darrers anys.
Exportat per tot el món mercès al seu bon sabor cruixent i preu molt competitiu i introduït com a ingredient de torrons, xocolates, a la cuina…
La Noguera ha sigut sempre un arbre mitològic i ple de misteri. Hi ha moltes llegendes, supersticions i bruixeries al seu voltant, però en general es considera un arbre diví i beneficiós.
El refranyer espanyol té curioses cites al respecte; “En tierra de señorio, almendro o guindo, en tierra real noguera y moral”, o bé, “ Por San Justo y San Pastor entran las nueces en el sabor, las mozas en el amor y las viejas en el dolor”.
Las qualitats de la nou ben conegudes han demostrat el seu caràcter beneficiós per a la prevenció de problemes cardiovasculars, el que ha fet canviar el seu consum de producte nadalenc a producte de consum diari per a molts consumidors.
L’anacard és un fruit amb una llarga història encara que no va començar a tenir un ús important com a plantació tropical fins el segle XIX. Les primeres informacions arriben del Brasil per part dels descobridors portuguesos i holandesos.
Actualment els principals productors d’anacard són l’Índia, Costa d’Ívori, Guinea Bissau el Vietnam i Tanzània. Tenint collites als dos hemisferis.
Es suposa que aquest producte va fer la seva aparició a Espanya conseqüència del creuament amb la cultura àrab. Procedent del cigró bru actualment ens arriba principalment de Turquia.
Amb sabor o recobert tipus “Bomby” és un producte tradicional en les barreges d’aperitius.
L’Aperitiu Japonès o “Rice cracker” és un extrusionat d’arròs que ha guanyat adeptes en el mercat de l’aperitiu per la seva novetat. Producte molt habitual a l’Àsia. Els principals consumidors estan a Taiwan, Indonèsia i la Xina zones d’influència Japonesa.
Aquest producte, si bé no és un fruit sec, es distribueix pel mateix canal i és un important complement en els lineals d’aperitius.
L’assecat de fruites al llarg de la història és una de les tècniques més utilitzades per a la seva conservació.
Tenim referents de l’assecat de panses des de l’època fenícia. Els fruits s’assecaven al sol, procés empleat també en la conservació de carn i peix, per tal d’aconseguir subsistir en èpoques de carències d’aliment fresc.
Aquesta tècnica de conservació tracta de preservar la qualitat dels aliments baixant l’activitat de l’aigua mitjançant la disminució del contingut de humitat. Evitant d’aquesta manera el seu deteriorament i contaminació microbiològica durant el seu emmagatzematge.
Per aconseguir-ho hi ha sistemes diversos de deshidratació, com per exemple: l’assecat al sol, amb aire calent, amb atomitzadors, per baixa temperatura…